L’experiència de l’arquitectura no pot produir-se sense context. Quan parlem de context o millor encara, de contextos, ho fem en un sentit ampli, més enllà d’una concepció estàtica i determinista vinculada a una simple localització euclidiana.
Els contextos que ens interessen, ens parlen del seu entorn físic i material, de la seva morfologia, cromatisme, olfacte o temperatura; però ens parlen també de molt més. Són contextos plens de vitalitat, intersubjectius i sotmesos a transformacions contínues; impregnats d’àmplies dimensions culturals, polítiques, estètiques i ecològiques; que reflecteixen les nostres memòries, conflictes i desitjos.
La vocació de l’arquitectura de ser representativa del moment en la que es produeix, actualment amb grans canvis en la sensibilitat ciutadana, amplia el diàleg a altres contextos que defineixen els anhels de la societat en la que vivim.
Ens referim a l’escalfament planetari i extinció massiva de biodiversitat, a l’escassetat de recursos i petjada energètica, a l’emergència habitacional i a patrons d’explotació social per raons de gènere o classe.
Des dels seus inicis, el curs d’Habitatge i Ciutat ha mantingut una estreta relació amb el context urbà, però al llarg dels darrers anys aquesta noció de context s’ha ampliat i complementat, oferint nous paradigmes que omplen de significats inesperats el projecte de l’habitatge contemporani.